Aquest Blog ha pasat a aquest enllaç:

http://soliombra.blogspot.com/?m=1

ELS AMICS DE ROBERTO CARLOS

L’any 1974 el cantautor brasiler Roberto Carlos cantava: "Jo només vull tenir un milió d'amics...". Això, que en aquella època semblava impossible, ara sembla viable amb les noves tecnologies, si bé jo crec que de la llista "amics" que surten a Facebook, molt pocs ho són de veritat.
Pocs han obviat aquest canal de comunicació. Un bon amic, en una arrencada d'amabilitat, em va recomanar obrir un blog on transmetre les reflexions que li enviava per whatsapp. Hi vaig pensar; em semblava que seria com posar les meves notes en una ampolla, llançar-les al mar de la xarxa i que la marea les portés a lectors anònims.
Seguint el fil, l’any 1979 el grup londinenc Police, encapçalat per Sting, va llançar Message in a bottle, on un nàufrag d'amor llança missatges d’auxili. No és el meu cas: no em considero nàufrag en cap sentit, els meus missatges no demanen ajuda. Jo ho faig perquè, tal com li vaig comentar al meu amic, escriure m'ajuda a ordenar les idees, com si fos una mena d’higiene mental.
En conseqüència, no tiro l’ampolla al mar amb força, l’hi deixo amb delicadesa, sense soroll ni esquitxades. Potser no sabré mai si els cercles concèntrics de les meves reflexions trobaran algun port. En qualsevol cas, espero que puguin ser d'utilitat, ni que sigui per passar una estona entretinguda.
Acabo recordant el tema que va popularitzar Frank Sinatra el 1966, Strangers in the night, conscient que sovint es creen febles llaços virtuals a la xarxa, que no hem de confondre amb la vida real, l' autèntica, la complicada, la genuïna...; en definitiva, la que val la pena viure.

Tots Sants.

Acabem de celebrar la festivitat de Tots Sants. És curiós veure com les tradicions van mutant i el que era una celebració seriosa i de recolliment, de record i tribut als nostres difunts, alhora que de benvinguda a la tardor, per influència de la cultura anglosaxona s'ha convertit en una festivitat lúdic festiva, amb tints puerils.
No és d'estranyar la força que tenen els missatges que ens arriben de l'altre costat de l'Atlàntic; si han estat capaços de convèncer a la Humanitat sencera que van ser els primers i, fins ara, els únics en aconseguir la estèril proesa de trepitjar la lluna, i la seva principal multinacional, almenys fins al naixement de les recents indústries tecnològiques, va ser capaç de canviar de verd a vermell el vestit de Santa Claus, només per citar dos exemples, com no han de poder canviar una tradició tan arrelada, tenint al seu favor a tota la població mundial infantil i ara també als adults irremeiablement infantilitzats? .
Per la meva part sóc més partidari de seguir amb la vella costum. Portar a la ment el record dels familiars que ja no estan amb nosaltres i rememorar vivències conjuntes. Coses de l'edat !, pensaran alguns. Potser sí. Però aquest exercici em situa en el lloc que em correspon: perduts ja tots els familiars que em van precedir, em trobo definitivament en primera línia de foc.
Conscient de la meva situació davant l'existència, ja creuat àmpliament l'equador i amb molt més passat que futur, sense enyorances i sense pena, puc entonar alegrement la cançó de Violeta Parra, "Gràcies a la vida".
Un colibrí pot aletejar fins a 100 vegades per segon; òbviament per a aquest diminut ocellet, un segon dóna més de si que per a nosaltres, és com si la seva vida es desenvolupés en una altra dimensió. Per això, conscient que el temps no és més que una sensació, agraeixo la rapidesa amb què he arribat a aquest punt en què em trobo.
Agraeixo a tots els meus companys de viatge, que m'han omplert de felicitat. Als meus amics, els autèntics, els que per comptar-los, sobren amb els dits de les mans. Sobretot a aquests amics, que van començar sent només companys de col·legi en la infància, i que a dia d'avui segueixen estant aquí; aquests als quals, per molt temps que transcorri sense veure'ls ni parlar amb ells, en el retrobament pots iniciar la conversa amb la frase de Fra Luís de León, "com dèiem ahir ...", com si aquesta absència no hagués estat més que un breu parèntesi.
El meu agraïment a un amic de la infància que em va presentar fa 38 anys a la que avui és la meva dona, i mare dels meus fills.
El meu especial i enorme agraïment a la meva dona, sense la qual sens dubte, la meva vida hauria estat molt menys gratificant. Gràcies pel pacient que ha estat amb mí, l'afecte que m'ha proporcionat, el fàcil que se m'ha fet transitar per la vida al costat d'ella, i gràcies també als fills meravellosos que ella m'ha donat.
Per tot el que he dit i molt més que em reservo, contemplant el temps passat amb plaer i alegria però sense anyorança, espero el futur amb expectació. Ignoro el que l'esdevinador em reserva, però, per molt malament que vagi, per molt que es torci l'assumpte, no tinc cap dubte de que tot això ha valgut la pena.
Gràcies a la vida...!

 

El lloc de la felicitat.

Felix Grande va fer un poema que girava al voltant del engany de la memória i la tendéncia a idealitzar que tenim les persones. Deia “no tens de tornar mai al lloc on vas ser feliç”. El lloc idealitzat haurà cambiat degut al pas del temps i a la bonica i irreal imatge que guardes a la teva memória. Per tal d’evitar aquest lamentable desengany, aquesta és la meva  proclama: no marxis mai del lloc on ets feliç!